Home

Ja fa dos anys que vàrem publicar el llibre “Veus del Sàhara. Testimonis del passat i present d’un poble”. I aquest cap de setmana em va arribar per correu postal un xec amb els beneficis corresponents a l’any de vendes 2012, amb la quantitat de quatre euros amb trenta tres cèntims. En realitat el moment va ser alhora còmic i indignant. Per sort hi ha coses que no es fan per diners i que els diners no poden pagar. Així que avui he volgut recuperar aquest text que vaig escriure a Rabuni, que dibuixa una part d’allò que no canvio per cap xec carregat de xifres.

Quan al cel no li barren els pas ni edificis ni muntanyes en ell hi caben, d’esquerra a dreta, la melancolia, la desesperació, la ràbia, el caos, la transició i la calma. A un costat la melancolia s’estén de color blau grisós i a l’altra banda la calma de color blau suau. Entre els dos una gradació de cians foscos i brillants, pintats de blanc per núvols d’aquells que no porten aigua i banyats de taronja per un sol que ja no calenta.

A l’esquerra, els núvols amaguen tanta pols que s’han tornat quasi negres. Cada gra de sorra està ple de paciència esgotada, d’esperança perduda, d’il·lusió decebuda. Tants anys cobrint aquest desert buit i sec, tants dies veient com arriben aquells que volen marxar són massa instants de no res carregats d’immensitat. La sorra està cansada de suportar peus que ja no aguanten les seves cames. L’arena fina no vol pensar més que la llibertat existeix tan sols en la memòria d’alguns i s’alça enlaire, com farien si poguessin tots els que la trepitgen. I tenyeix els núvols de gris melancolia, de negre desesperació. La foscor ocupa tot el cel que cap entre l’horitzó i l’infinit. La imatge que capten els teus ulls si mires fixament la línia que jeu al fons i alces la mirada fins que el clatell et toca a l’esquena. És un capvespre gris per aquells que enyoren la seva terra, un regal per als que voldrien tornar a una casa que ja no és seva. Però si mous mig mil·límetre les teves ninetes la imatge canvia totalment.
Sembla que el sol ha vençut part de la batalla i ha esborrat la tristesa dels núvols. Les masses fosques es desfan en una línia vertical que recorda un dibuix mal fet en un quadern infantil. Com un nen enfadat que agafa la goma i la passeja amb força de dalt a baix sense veure que, lluny d’esborrar el que havia pintat, no fa més que desordenar els color i les ratlles a banda i banda del paper, i el resultat no serà el blanc del principi sinó un full brut. I el resultat no és un cel net sinó un vaivé incontrolat de núvols gris clar. Entre ells s’escolen incontables raigs de sol que ressalten les seves tres dimensions. Les pinzellades de llum travessen els núvols per davant i per darrera, per l’esquerra i per la dreta, posant-los en relleu. La llum té força però encara no il·lumina. Ànsia.
El cel canvia altra volta amb un nou gest imperceptible. El vent ha regirat el vapor d’aigua fins fer que llum i tenebres es barallin aferrissadament. Sembla que els dos bàndols tenen clar que una lluita no es perd fins que no s’abandona, trenta-quatre anys d’espera sense tirar la tovallola en són un bon exemple. Aquesta és terra de paciència i desesperança, però de perseverança a la fi.[“Qui espera desespera però si aguanta ho pot tenir tot” – Blau dels Lax’n’busto]. Així els núvols s’escampen cel amunt i cel avall. S’enreden com remolins dibuixant huracans de cotó fluix. La seva paciència s’ha convertit en ràbia però el sol no descansa. Caos.
El sol ja és més brillant i per la dreta, encara llunyans, s’acosta un ramat de núvols blanc i fins que la pols enfosqueix. El cel és ara escenari d’una batalla medieval. Millor dit d’una guerra del segle vint que pateixen encara tots els que viuen sota tants núvols i tant de sol. Moviment, atrafegament amunt i avall, enrenou, agitació d’esquerra a dreta, canvi. Finalment, la batalla es congela en una situació de ni guerra ni pau. Un nou moviment insignificant i un altre canvi radical.
Només blanc i blau, ni tan sols es veu el groc ataronjat del sol. Transició. A la part superior el blau és intens, vora la terra el blau és fi. S’acosta una calma que podria ser completa però que perd puresa quan s’acosta a la sorra. En tot cas, pots agafar aire i deixar-lo anar poc a poc. Blau fort, núvol fi. Blau fluix intens, núvol fi. Blau cian suau, núvol fi. Blau suau gairebé blanc, núvol fi. Blau transparent, desert.

de Gerard Peris

Foto de Gerard Peris

És difícil explicar en termes finits allò que no s’acaba mai.
És impossible entre quatre parets imaginar que dins els teus ulls hi caben tantes coses.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s